nevera

Pou de diversos metres de profunditat excavat a la terra, amb murs de contenció de pedra o maó i tancat per dalt amb una volta de maçoneria, destinat a l'emmagatzematge i la conservació de la neu, amb la finalitat de disposar de gel (neu compactada) durant els mesos de l'any en què es fon la neu acumulada al terra. Les primeres referències històriques d'aquest tipus de construcció es remunten a Mesopotàmia i a l'Antic Egipte, fa uns 3000 anys. Els grecs i els romans també van fer ús del gel emmagatzemat en pous, utilitzant-lo amb finalitats terapèutiques i per refredar les begudes a l'estiu. Durant la Petita Edat de Gel (PEG), l'activitat comercial lligada a la neu va assolir el seu moment de màxima esplendor, construint-se molts pous a partir del segle XIV. A finals del segle XIX va començar el declivi, en coincidir el final de la PEG amb la invenció de les màquines frigorífiques i la fabricació de gel artificial. El pou de neu rep també altres denominacions com cava, nevera o nevater artificial. Encara que el seu disseny varia d'uns a altres, tots ells tenen una petita porta d'accés, que dona pas a una estreta escala lateral interna per la qual es pot baixar fins al fons o fins al nivell assolit per la neu emmagatzemada en el seu interior. Quan es produïa una gran nevada a la zona on estava enclavat el pou, es posava en marxa un dispositiu que involucrava diversos centenars de persones que, de forma coordinada, s'encarregaven de transportar grans quantitats de neu -carregada a l'esquena- fins a l'entrada del pou i, un cop allà, la llançaven al seu interior. Allà dins, diversos operaris l'anaven apilant i compactant de forma adequada. Passat l'hivern, es procedia a l'operació inversa: la recollida del gel, que, un cop tallat en blocs, era transportat en mules fins als nuclis de població propers, on es procedia a la seva venda i distribució. Encara resten dempeus molts d'aquests pous, alguns dels quals han estat restaurats.