satèl·lit meteorològic

Satèl·lit artificial que orbita la Terra i duu a terme observacions meteorològiques, transmetent-les a estacions receptores terrestres. Les dades que pot obtenir són molt variades, no limitant-se només a captar imatges dels núvols, que és la seva funció més coneguda, gràcies als espais del temps de televisió. Aquests satèl·lits també s'encarreguen de monitorar un sens fi de variables i elements d'interès meteorològic i climàtic, com els aerosols (fum, pols, cendres volcàniques…), les aurores polars, les glaceres, icebergs, mantells de gel, la temperatura superficial del mar, els vents, les tempestes, les concentracions de gasos contaminants, ozó estratosfèric, CO ₂ , metà… La cobertura dels satèl·lits meteorològics és global, la qual cosa suposa un volum de milions de dades noves cada dia, que nodreixen els models numèrics de predicció del temps. El primer satèl·lit meteorològic que va completar amb èxit la seva missió va ser el TIROS 1, que va ser llançat per la NASA l'1 d'abril de 1960. Va tenir com a precursor el Vanguard 2, que va formar part d'un projecte de l'Armada dels EUA i es va llançar l'any anterior (el 17 de febrer de 1959). Si bé aquest satèl·lit es va dissenyar per mesurar la distribució de la cobertura núvolosa i la densitat de l'aire, tot just va aportar dades, per la qual cosa se sol considerar el TIROS 1 com el primer satèl·lit meteorològic de la història. La posada en marxa, l'any 1963, del Programa de Vigilància Meteorològica Mundial de l'OMM, va impulsar definitivament l'observació de l'atmosfera des de l'espai, gràcies als satèl·lits meteorològics. En funció de l'altura sobre la superfície terrestre a la qual se situï un satèl·lit artificial, es consideren quatre tipus d'òrbites: 1) òrbita terrestre baixa (polar o d'estacionament); 2) òrbita terrestre mitjana (la que utilitzen els satèl·lits que possibiliten els sistemes de navegació global); 3) òrbita geosíncrona; i 4) òrbita terrestre alta. Els satèl·lits meteorològics se situen dins de les categories 1 i 3.