penitents

Forma abreujada de referir-se a les neus penitents. Reben aquest nom els cridaners pinacles de neu compacta, d'alçada molt variable (des d'uns quants centímetres [«micropenitents»] fins a entre 4 i 5 metres), en què acaba convertida una capa de neu sotmesa a unes condicions meteorològiques molt particulars i extremes. Aquesta curiosa denominació es deu a la semblança que tenen amb una processó de natzarens en Setmana Santa, cadascun d'ells vestit amb el seu caputxó. S'han documentat en zones d'alta muntanya de diferents serralades terrestres, i és a la regió desèrtica i muntanyosa dels Andes Centrals de l'Argentina i Xile on es formen amb més freqüència, habitualment per sobre dels 4000 m sobre el nivell del mar. A Espanya, es formen ocasionalment tant als Pirineus com al Teide. Aquestes agulles de gel són el resultat de la pèrdua de neu per fusió i sublimació. A la zona andina esmentada, l'ambient, a més de gèlid, és tan extremadament sec que la neu superficial comença a evaporar-se, formant-se concavitats a la capa nivosa. A mesura que aquests buits es van fent més grans, agafa rellevància el factor solar (diferent insolació entre zones de solana i obaga), la qual cosa accelera el procés de pèrdua de neu, perforant-se progressivament la capa fins a culminar en la formació d'aquesta mena d'estalagmites de gel. La primera referència científica dels penitents es deu al naturalista anglès Charles Darwin (1809-1882), que es va topar amb ells en una expedició per la regió andina, el 22 de març de 1835. El glaciòleg francès, establert a Xile, Louis Lliboutry (1922-2007) va ser el primer a explicar de manera satisfactòria com es formen.