efecte hivernacle

Escalfament de la baixa atmosfera a causa de l'absorció neta de radiació terrestre infraroja (d'ona llarga) per part dels seus components, tant gasos com aerosols. Si bé a la Terra hi ha un efecte hivernacle natural -quelcom extensible a les atmosferes d'altres planetes-, en el context de canvi climàtic actual, l'expressió es refereix a l'escalfament extra a causa de l'augment que vénen experimentant les concentracions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera -amb el CO₂ al capdavant-, com a conseqüència de la combustió massiva de combustibles fòssils i biomassa per part dels éssers humans. El forçament radiatiu induït per això ha provocat un augment de la temperatura mitjana global a nivell de la superfície terrestre, que encara no ha tocat sostre. El matemàtic i físic francès Jean-Baptiste Joseph Fourier (1768-1830) va ser el primer científic que va considerar -el 1824- que la Terra retenia calor de manera similar a com ho fa un hivernacle. Aquesta analogia no és del tot encertada, ja que els vidres de l'hivernacle són transparents a la radiació solar (d'ona curta), però opacs a la infraroja (d'ona curta) que es genera al seu interior -la qual cosa provoca l'augment de la temperatura-, mentre que en el cas de l'atmosfera, només una part de la radiació terrestre (infraroja, d'ona curta) és retinguda pels gasos d'efecte hivernacle, i la resta escapa a l'espai exterior.