rosa dels vents

Diagrama en forma d'estrella on es representen les freqüències relatives de les diferents direccions del vent mesurat en una estació o observatori meteorològic en un període de temps determinat. També s'hi poden representar les freqüències de diferents rangs de velocitat agrupades segons les diferents direccions. El percentatge corresponent a les calmes s'anota en un cercle dibuixat al centre de la rosa. Des de molt abans de començar a mesurar-se el vent amb instruments, es van establir les primeres roses amb els rumbs dels vents principals, destinades principalment a ajudar els navegants a orientar-se al mar. Les roses dels vents de l'Antiguitat apareixen en diferents cultures, i van guanyant en sofisticació amb el pas del temps. En l'època clàssica, el poeta grec Homer (segle viii aC) fa referència a l'Odissea a una rosa de quatre vents principals (Bòreas, Eure, Not i Zèfir), disposats segons els quatre punts cardinals. El filòsof Aristòtil (segle iv aC) estableix una rosa de 8 rumbs, Timosthenes (segle iii aC) una de 12 i l'arquitecte romà Vitruvi (segle i aC) una de 24. La rosa de 32 rumbs, usada en l'actualitat, es va representar per primera vegada en un mapamundi medieval que s'atribueix al geògraf i cartògraf mallorquí Abraham Cresques (segle xiv), tot i que algunes fonts n'atribueixen la invenció també al mallorquí Ramon Llull (v. 1232-1315 o 1316). L'esmentada rosa dels vents de 32 rumbs inclou 8 vents principals (quatre marquen els punts cardinals i altres quatre són els vents laterals), 8 vents mitjans (col·laterals) i 16 quarts de vent (quartes).