pluviòmetre

Instrument meteorològic amb què es mesura la quantitat de precipitació caiguda en un lloc durant un període de temps determinat. El que s'utilitza als observatoris meteorològics està homologat per l'Organització Meteorològica Mundial (OMM) i és de tipus Hellmann, anomenat així en honor del meteoròleg alemany Gustav J. G. Hellmann (1854-1939), a qui devem la seva invenció (any 1886). Els primers recipients construïts ad hoc per captar l'aigua de la pluja i portar-ne un recompte, es van utilitzar a l'Antiga Grècia i daten d'uns 2500 anys enrere. També hi ha documentada una gerra amb marques, usada amb la mateixa finalitat, a l'Índia cap al segle iv a. C. La planificació de les tasques agrícoles va ser el que va impulsar la invenció d'aquests primitius pluviòmetres, igual que el que va aparèixer a Corea, el 1441, en temps del rei Sejong el Gran (1418-1450). Conegut com a cheugugi , consistia en un recipient de ferro, de mides estandarditzades, del qual es van fer rèpliques exactes que es van repartir a cada governador provincial, la qual cosa va permetre disposar de registres pluviomètrics per tot aquell país. El 1639, el físic italià Benedetto Castelli (1578-1643) -deixeble de Galileu- va confeccionar un senzill recipient de vidre graduat, usat per captar l'aigua de la pluja, que complia també les funcions de pluviògraf. Encara que se sol atribuir a l'arquitecte anglès Christopher Wren (1632-1723) la invenció del primer pluviòmetre de la història (com a instrument pròpiament científic), aquest honor correspon a Castelli, ja que el que Wren va inventar -el 1662- va ser el primer pluviògraf. Es tractava d'un pluviòmetre amb cubetes basculants que portava incorporat un sistema mecànic, la qual cosa permetia a una plometa amb tinta traçar sobre un paper graduat el registre continu de la pluja caiguda. Fins a finals del segle xix , no es va resoldre el problema de mesurar de manera fiable la precipitació, ja que els diferents pluviòmetres dissenyats fins aquell moment no aconseguien superar totes les dificultats que plantejava la mesura d'aquesta variable; principalment la pèrdua per evaporació d'una part de l'aigua precipitada. El pluviòmetre inventat per Hellmann va superar amb èxit les proves de control de qualitat. A la seva funcionalitat s'hi suma la seva resistència a les inclemències meteorològiques. Exteriorment, l'instrument és un cilindre de xapa galvanitzada format per dues peces que s'acoblen entre si, una damunt de l'altra. La superior està oberta i constitueix la boca del pluviòmetre. En els homologats per l'OMM, la seva superfície és de 200 cm² . Des d'aquesta embocadura surt cap avall un embut, pel qual es cola l'aigua de la pluja, neu o calamarsa, que acaba en un recipient allotjat a l'interior de la peça inferior. Per dur a terme l'observació, se separen els dos gots cilíndrics, s'extreu del de sota aquest recipient i -en el cas que hi hagi hagut precipitació durant el temps transcorregut des de l'anterior observació- s'aboca l'aigua recollida en una proveta graduada adequadament. La seva lectura proporciona directament els mil·límetres d'alçada de la làmina d'aigua que va deixar la precipitació, suposant que es distribueix sobre una superfície impermeable i que no hi ha evaporació. Aquests mil·límetres equivalen a litres per metre quadrat.