ozó

Gas traça present a l'atmosfera, les concentracions més altes del qual s'assoleixen entre els 20 i els 25 quilòmetres d'altitud (ozó estratosfèric) i també en zones urbanes i industrials (ozó troposfèric). A nivell col·loquial, se sol parlar d'ozó bo i dolent, respectivament, a causa del paper -beneficiós o perjudicial- que exerceix. La molècula d'ozó és la forma triatòmica de l'oxigen. És el resultat de la unió d'una molècula d'oxigen amb un àtom lliure de l'esmentat element. La seva fórmula química és O₃ i entre les seves característiques destaquen el seu color blau i una intensa olor metàl·lica, que es percep molt bé quan hi ha una tempesta amb un fort aparell elèctric. Els llamps, en el seu recorregut per l'aire, dissocien molècules d'oxigen, i queden àtoms lliures d'aquest element que, en unir-se amb altres molècules no dissociades, formen l'ozó. Aquesta propietat és la raó de ser del seu nom, ja que té el seu origen en el terme grec ὂζειν (ozein ), que significa fer olor. A la troposfera, a part de formar-se espontàniament, és un contaminant secundari generat per reaccions fotoquímiques on es combinen els NOx i els COV (compostos orgànics volàtils) amb oxigen. En concentracions elevades, és perjudicial per a la salut, atès que és un poderós oxidant i actua també com a gas d'efecte hivernacle. L'ozó estratosfèric, situat principalment a l'ozonosfera, exerceix un important paper en l'equilibri radiatiu de l'estratosfera, a causa de la seva gran capacitat d'absorció de la radiació ultraviolada procedent del Sol. Forma una mena de cuirassa que impedeix l'arribada a la superfície terrestre de la fracció més energètica i letal d'aquesta radiació (tipus B i C), la qual cosa fa possible la vida a la Terra.