heliògraf

Instrument meteorològic, també conegut com a heliofanògraf, que permet obtenir un registre diari dels intervals de temps en què incideix directament la radiació solar o, si no, arriba a la superfície terrestre amb intensitat suficient per produir ombres definides. Aquesta darrera circumstància esdevé quan al cel tenim una capa prima de núvols alts. L'heliògraf més utilitzat en els observatoris meteorològics és l'anomenat de Campbell-Stokes; anomenat així en honor de John Francis Campbell (1822-1885), que el va inventar el 1853, i George Gabriel Stokes (1819-1903), que el va perfeccionar el 1879. El seu principal element és una esfera massissa de vidre, de 96 mm de diàmetre, muntada sobre un suport metàl·lic amb forma de casquet esfèric, sobre el qual es col·loca, encaixada entre dues ranures, una banda de cartolina graduada amb les hores impreses. L'esfera actua com una lent convergent, sigui quina sigui la direcció d'incidència de la llum solar. Quan el sol emergeix per l'horitzó, la llum incideix sobre l'esfera i aquesta concentra els raigs sobre un punt de la cartolina, cremant-lo. A mesura que el sol va ascendint, el punt de convergència va canviant, i es forma una traça carbonitzada a la banda, que només es veu truncada durant el temps en què el sol queda tapat pels núvols. Hi ha tres posicions diferents on es pot fixar la banda de cartolina, així com tres models diferents de banda (una de recta, una de corbada curta i una de corbada llarga), ja que depenent de l'època de l'any, el sol assoleix més o menys alçada sobre l'horitzó, i també varia la inclinació de la seva trajectòria respecte al terra. Cada dia es col·loca una banda a l'heliògraf, quedant-hi registrades les hores de sol.