radar meteorològic

Radar que s'utilitza amb finalitats meteorològiques. El terme RADAR és un acrònim de l'expressió anglesa RAdio Detecting And Ranging (detecció i localització per ràdio). Si bé va començar a expressar-se amb la seva sigla en majúscules, es va anar integrant en el llenguatge com una paraula més (radar), de manera similar a com està passant amb DANA (dana). Aquest instrument va començar a utilitzar-se amb finalitats bèl·liques durant la Segona Guerra Mundial, després d'haver estat desenvolupat els anys previs, gràcies a les aportacions de científics i enginyers de diferents nacionalitats. Els avions militars van començar a portar instal·lats radars que, a part de localitzar les posicions de les aeronaus enemigues, detectaven també senyals procedents de meteors presents a l'aire. Finalitzada la contesa militar, alguns científics que treballaven per a les Forces Armades dels EUA van començar a desenvolupar les possibles aplicacions civils d'aquells senyals de radar. Va ser a partir de la dècada de 1970 quan van començar a establir-se les primeres xarxes de radars, mantingudes pels diferents Serveis Meteorològics. Amb el pas dels anys, els radars meteorològics es van anar modernitzant, permetent l'obtenció d'una visió tridimensional dels elements precipitants presents a l'atmosfera. Alguns dispositius també permeten deduir la velocitat de desplaçament de les gotes i les calamarses respecte a la posició fixa del radar (radar Doppler). El radar és un instrument que, a través d'una antena giratòria, emet polsos de microones en totes les direccions, per a la qual cosa efectua una sèrie d'escombrats a diferents altures, cobrint els 360º al seu voltant. Treballa en un rang de longituds d'ona d'entre 1 i 30 cm. El senyal emès (un estret feix de les esmentades microones) es transmet amb una potència de diversos megawatts, mitjançant una successió de polsos separats entre si uns pocs microsegons. A mesura que aquests feixos intercepten gotes i calamarses en el seu recorregut atmosfèric, es dispersen en totes les direccions, tornant cap al radar una fracció d'ells, que és captada mitjançant un receptor. El temps transcorregut entre l'emissió i la recepció de cada pols permet saber la distància a la qual es troben els blancs. La informació obtinguda, procedent de tots els senyals de retorn interceptats per l'instrument, es processa i es converteix en imatges que permeten visualitzar la distribució espacial -al voltant de la posició del radar- de les zones generadores d'ecos. El radar no mesura directament la intensitat de la precipitació, encara que aquestes imatges convidin a pensar-ho. Sovint es generen falsos ecos que els predictors han de saber discernir. Les fonts d'error poden ser de ben variades: des de fallades en la calibració de l'aparell, fins a la presència d'obstacles (tot i que els radars solen situar-se en llocs elevats del terreny, amb l'horitzó net), o també sobreestimacions de la precipitació en determinats ecos. A les imatges de radar s'utilitza una escala de colors. Habitualment, el blau i el verd s'assignen als ecos més febles (corresponents a gotes petites) i el color vermell i el magenta als senyals de retorn més forts (calamarses i gotes grans). Cada color representa un nivell de reflectivitat, mesurats tots ells en decibels (dBZ).