anticicló

Literalment significa «el contrari d'un cicló». El terme va ser suggerit pel científic anglès Sir Francis Galton (1822-1911) per descriure la zona de l'atmosfera de característiques oposades al cicló, depressió o borrasca. Es pot definir com una àrea d'extensió força més gran que una borrasca, on la pressió és més alta que al seu voltant. En els anticiclons, la pressió atmosfèrica augmenta a mesura que ens desplacem de fora cap a dins, arribant al valor màxim a la part central. Als mapes del temps s'indiquen amb la lletra A (en majúscula), queden delimitats per línies tancades -isòbares o isohipses, segons el tipus de mapa de què es tracti- i la seva forma acostuma a ser ovalada. La circulació de l'aire al seu voltant es fa en el sentit de les agulles del rellotge a l'hemisferi nord i antihorari al sud, conformant en tots els casos grans àrees de subsidència (descensos d'aire). El temps associat a un anticicló ve marcat per la presència de vents fluixos, absència de precipitacions i cels poc ennuvolats o clars; això últim no sempre passa, ja que de vegades es donen condicions favorables per a la formació de boires. Es distingeix entre anticiclons càlids i freds, en funció de les característiques tèrmiques que tingui la massa d'aire on es formen. El comportament del temps a la península Ibèrica ve dictat, en gran manera, per la dinàmica que adopta el famós anticicló de les Açores, anomenat així en al·lusió a l'arxipèlag portuguès on sol estar centrat durant bona part de l'any. Va ser batejat així pel meteoròleg francès Léon P. Teisserenc de Bort (1855-1913), a finals del segle xix.