mal d'alçada

Malestar provocat per la manca d'oxigen que se sent a l'alta muntanya, a causa de l'enrariment progressiu de l'aire a mesura que es guanya alçada. El principal símptoma d'aquest trastorn és la sensació d'ofec i l'augment del ritme cardíac, la qual cosa pot venir acompanyada de nàusees, vòmits i un intens mal de cap. El mal d'alçada pot derivar en un problema greu de salut -com un edema pulmonar- si s'assoleixen amb rapidesa cotes molt elevades, sense un temps adequat d'adaptació. Comença a manifestar-se per sobre dels 2500 m d'elevació, tot i que la majoria de les persones s'adapten amb facilitat a la hipòxia fins a la cota 3000 m. D'aquí cap amunt, el metabolisme comença a acusar l'escassetat d'oxigen, la qual cosa exigeix un temps adequat d'aclimatació per poder continuar ascendint. El mal d'alçada també es coneix com a mal de muntanya o de pàramo, així com MAM (mal agut de muntanya) en l'argot mèdic. A la zona dels Andes rep diferents denominacions com soroche, puna o apunamiento.