clorofluorocarbonis (CFC)

Sigla amb què es coneixen internacionalment els clorofluorocarbonis. Aquests compostos químics sintètics, d'origen industrial i coneguts també com a freons, es van començar a utilitzar en la dècada de 1930 com a refrigerants, i es van incorporar als circuits dels frigorífics en substitució de l'amoníac, tòxic i corrosiu. A partir de la dècada de 1960, es van començar a fer servir massivament com a propulsors d'aerosols (laques, pintures...) i dissolvents en productes de neteja, atesa la seva nul·la toxicitat i inflamabilitat, així com la seva aparentment baixa reactivitat química. Les alarmes van saltar a mitjan anys setanta, quan els químics F. Sherwood Rowland i Mario Molina van descobrir que, a causa de la seva llarga permanència a l'atmosfera, aquests gasos destruïen molècules d'ozó estratosfèric, fet que contribuïa a la disminució de la concentració d'aquest gas sobre l'Antàrtida. Arran de l'entrada en vigor del Protocol de Mont-real -l'1 de gener de 1989-, en va ser prohibida la fabricació, i van ser progressivament substituïts per altres compostos químics més innocus.